Els intensos aiguats del 10 d'octubre del 1994 van provocar l'avinguda del barranc del Rastre. Una barrancada forta, en consonància amb la pluja que va caure a Tortosa aquell dia i que va a estar a punt de provocar una desgràcia personal.
Tal com publicava la premsa local (el retall és del setmanari "Ebre Informes-Migjorn", actualment "La Veu de l'Ebre"), l'aigua, que baixava a tot l'ample del carrer Providència, va estar a punt d'endur-se una veïna del Rastre i els seus néts, alumnes de la Mercè. La dona havia anat a buscar els nens a l'escola i de poc que l'aigua no se'ls va emportar a tots. Afortunadament, la cosa no va passar d'un ensurt que, no obstant, la dona qualificava d'"horrorós".
La dona, de 58 anys (el setmanari no en dónava cap altra dada personal), es queixava de la "desassistència de la policia municipal i dels bombers". El seu testimoni no podia ser més clar i contundent: "Els nens al col·legi sense poder sortir i allí no hi havia una fava, parlant en plata, com diem els tortosins". I afegia que "al Rastre estem desemparats perquè som quatre a votar".
Un altre testimoni que recollia aquest setmanari era el del perruquer Felip Valldepérez, que regentava una barberia al carrer Montcada, a l'altura de la plaça de Nostra Senyora de Montserrat (la popular plaça dels Farols). Valldepérez, que també era col·laborador de la premsa esportiva, relatava una escena gens inhabitual per als veïns del Rastre i del carrer Montcada: la d'una còrrua de vehicles baixant carrer avall, empesos per la barrancada.
"Hi ha haver un moment que vuit o deu cotxes van començar a baixar, ballant com a ballarines carrer Montcada avall, xocant els uns contra els altres, fins que van arribar a la plaça dels Farols, on es van aturar", explicava Valldepérez.
Un dels vehicles va impactar contra l'aparador d'un establiment. La trencadissa va facilitar l'entrada de l'aigua al local, que va quedar del tot negat i amb importants destrosses. No obstant, la majoria dels locals van inundar-se, amb danys de diversa consideració.
Però aquest no va ser l'únic esglai d'aquells moments, que el perruquer definia, encara sota els efectes de l'ensurt, com a "mitja hora tràgica". Els serveis municipals havien retirat les tapes del clavegueram per facilitar l'evacuació de l'aigua i evitar en la mesura del possible la inundació. Els forats es van protegir amb tanques, però els cotxes que baixaven lliures carrer avall es van emportar per davant les tanques. Els forats van quedar igualment oberts, però invisibles sota l'aigua, amb el perill que qualsevol persona que passés fos engolida.
Amb l'aigua fins als genolls i llàgrimes als ulls (preciosa metàfora del periodista, tot i ser causada per un desastre natural), els comerciants es queixaven de la insuficiència dels desguassos. També reconeixien, però, que l'aigua sempre acaba trobant el seu camí i que els barrancs "encara que faci molt que no baixen, acaben per tornar a sortir".
El retall de premsa ens l'ha facilitat donya Joana Querol, mestra de la Mercè en aquella època. Ella va ser la persona que va quedar ferida lleument quan l'aiguat va provocar un esllavissament de terra que va entrar al vestíbul de l'escola per un finestral (vegeu aquesta entrada). Aquesta entrada i l'anterior són fruit de la col·laboració entre aquest bloc i el nostre bloc germà, el dels exalumnes de la Mercè.
0 comentaris:
Publica un comentari